* * * F E M I N I S M E * * *

Aquests dies estic rellegint el llibre de la Marcela Lagarde “PARA MIS SOCIAS DE LA VIDA”. Ja fa temps que el vaig comprar, però llavors només li vaig poder donar una ullada ràpida i per sobre.
Quanta saviesa que acumula la Marcela. És fàcil identificar-se amb les seves paraules i en els conceptes que planteja respecte a l’autonomia de les dones, dels lideratges femenins, de l’amor, de la maternitat i la paternitat. En fi, recomano llegir-lo. És un llibre de capçalera per a totes nosaltres.
M’agrada molt quan parla de la sororidad, és una paraula que fa entrebancar al dir-la però que amb la dimensió que ella li dona –la complicitat, el reconeixement entre les dones, per i per a les dones- m’agrada utilitzar-la. És difícil de pronunciar quan parles de presa però la trobo dolça, tendra, simpàtica, amb una forta càrrega d’humanisme, potser perquè la imagino dita per ella. Amb la seva parla tranqui-la, pausada, vocalitzant perquè l’entenguem bé. Sap transmetre, i el que és més important, vol transmetre, vol compartir la seva saviesa, els seus coneixements amb totes aquelles que la volem escoltar. És un plaer escoltar-la i llegir-la. Parla del feminisme amb passió.
També en aquests dies m’ha arribat material de xerrades, taules rodones, ponències que dones feministes han fet, i carai, NO ÉS AIXÒ, COMPANYES, NO ÉS AIXÒ.
No sóc jo qui jutjaré comportaments, decisions, submissions, actituds, de dones amb discurs feminista. Em mereixen respecte i reconeixement perquè les he considerat amigues, companyes, còmplices d’aventures i projectes en benefici de totes nosaltres, les dones. Allà cadascuna de nosaltres amb les decisions que prenem a la nostre vida, però sí hem de ser molt curoses amb la veritat, a la història de totes nosaltres, les que estem ara i les que han estat abans, al reconeixement del que cada una de nosaltres aportem, hem aportat i aportarem per l’avanç de totes plegades. Les legitimes ambicions personals no ens haurien de dur i fer caure al parany de modificar la veritat. Com diu la Marcela, fem la genealogia de les dones. Fem el reconeixement que cal a les dones que cal, quan cal i com cal, sense por.
Els fets, els serveis, els centres de recursos, els grups de dones, activitats, plans d’igualtat, nom de les regidories, els ha impulsat qui les ha impulsat i amb el nom que s’hagin impulsat. Per que negar la història ?. Les coses han estat com han estat.
Un cop més amigues, companyes, estimades i saludades, NO ÉS AIXÒ, COMPANYES, NO ÉS AIXÒ.

TRENTA ANYS

El passat dia 30 la Violeta, la meva filla, ha fet trenta anys. No la he pogut abraçar perquè està lluny de Sant Boi però amb aquestes ratlles li vull retre el meu reconeixement i la meva admiració per ser com és.
Sota la seva timidesa, ho és, hi ha una dona forta amb les idees clares. Ha fet el seu camí lluny de la protecció del seu pare i de la meva i ha aconseguit allò que s’ha proposat.
Tendim molt, la gent adulta a etiquetar, a qui és filla o fill únic, de consentit, mimat en excés i així un nombre important d’etiquetes. Hi com sempre, hi ha qui sí i hi ha qui no.
Ella diu que no oblidarà mai aquest aniversari i jo penso que no oblidaré mai el dia que va néixer, les sensacions, emocions, pors, il·lusió que em va produir quant la van posar, acabada de néixer, en els meus braços

ANIVERSARI

L’Anna, l’Anna Campoy, ha fet 50 anys i ho ha celebrat rodejada de la seva família i de moltes amigues i amics que ens l’estimem.
L’Anna es d’aquelles dones entranyables que es fan estimar en quant la coneixes. És amiga de les seves amigues, es solidaritza amb tothom i amb totes les causes que tenen a veure amb les desigualtats. Ella mai es dóna cap importància, com diem moltes vegades , “no va de res” i és que no necessita anar de res. És una dona d’esquerres, de conviccions i ho demostra amb el seu fer, amb les seves accions.
Anna, un cop més que en compleixis molts més i no canviïs, persones, dones autèntiques com tu en queden molt poques

NOSALTRES PARIM, NOSALTRES DECIDIM

El passat dimecres, dia 23, va haver-hi una concentració a la Plaça Sant Jaume de Barcelona manifestant el rebuig de les denúncies que des de diferents administracions públiques governades per la dreta s’ha fet contra dones que han pres la lliure decisió d’interrompre el seu embaràs.
Ha estat trist i ignominiós l’espectacle que es va muntar al voltant de les dones denunciades, detingudes i obligades a anar a la comissaria a declarar. L’ús partidista, retrògrad, “carca” i manipulador que fa de l’avortament la dreta nostàlgica del nacionalcatolicisme, que engloba tant a gent política com a clergues, només mereix el rebuig de les dones i homes què creiem en els valors de la llibertat.
Ha costat molt, molts anys de denúncia i pressió de moltes generacions de dones, per aconseguir l’actual llei d’interrupció voluntària de l’embaràs. No s’ha aconseguit tot el que reivindicàvem i és prou evident que es necessita revisar i recollir les noves demandes què es fan des de les diferents entitats de dones, d’àmbits professionals i des del moviment feminista en general.
Hi ha una part de la societat que s’estima més amagar el cap sota l’ala i que admet que qui tingui mitjans econòmics vagin a avortar fóra de l’estat, això és el què feien les dones amb possibilitats durant la dictadura del nacionalcatolicisme. Les dones que no tenien mitjans econòmics ho feien com podien i arriscant, la majoria de les vegades, la seva vida.
Quanta hipocresia i quanta poca vergonya!!!!!.
La justícia ha d’actuar i ser implacable, no amb les dones que han decidit interrompre l’embaràs, sinó amb els professionals i entitats que arrisquen la vida de les dones amb males pràctiques i sense condicions de seguretat, tant necessàries. Cap dona ha d’estar en perill perquè els professionals, entitats o les instal·lacions no estiguin en condicions i no els hi donin plenes garanties.
No ens hem d’equivocar, no hem d’alçar les nostres veus contra qui va fer la llei, la hem d’alçar contra aquells i aquelles que no la volen, contra la gent professional corrupte i maldestre i, això sí, demanar una revisió de la llei ja que té molts anys i no en tenim prou amb el supòsits que contempla